David Alegre Lorenz

David Alegre, doctor en Historia Comparada: “En muchos casos, los autores materiales de los crímenes del 36 siguieron paseándose por las calles de las poblaciones en las que mataron hasta el final de ... La historiografía española vive un momento dulce. Tenemos muchos especialistas jóvenes que nos ofrecen estudios renovadores basados en archivos y en el conocimiento de

Entrevista de David Alegre con Francisco Martínez:

“En muchos casos, los autores materiales de los crímenes del 36 siguieron paseándose por las calles de las poblaciones en las que mataron hasta el final de sus días”

www.lavanguardia.com/historiayvid...

Encara que avui costi de veure amb els anys acabaran recollint els fruits. Potser no es faran rics ni riques, però tindran una vida digna i plena, perquè la cerca de la vocació i el talent ben treballat sempre troben un lloc on ser valuós i fèrtil per a un/a mateix/a i pels demés.

La meva admiració cap a tots i totes ells/es, perquè cada any tinc el plaer de conèixer a molts i moltes que tot i la sensació de manca d’horitzó i sentit individual i col·lectiu, tot i l’ansietat, segueixen conreant la seva ment amb les llavors del coneixement. Sense vosaltres no tenim esperança.

No tenim cap altre camí que el de la confiança mutua entre les parts: docents, alumnat, famílies, assumint cadascú la seva part i no delegant. Recuperar la cultura de l’esforç per tothom, que molts/es alumnes tenen més que clara per estudiar i treballar alhora i sovint en condicions molt precàries.

Si volem que les noves generacions sàpiguen trobar el seu lloc en el món i la consciència de que tenen molt a dir en el futur immediat hem de fer un esforç extra des de les aules i les famílies per despertar la seva passió, les seves ganes d’aprendre i sentir-se valuoses/os.

Allò de que tot temps passat va ser millor es una frase feta, generalment condescendent cap als subjectes del present i sovint emesa des de la superioritat moral, però està clar que necessitem un canvi d’arrel en l’educació i coeducació a Catalunya, es d’allò més urgent ara. 1/5

Ya Visconti hizo un peliculón, pero vamos, que siempre merecerán adaptaciones novelas como estas.

Un mal precedente para los/las que tenemos en marcha investigaciones y publicaciones sobre los perpetradores del bando golpista y el franquismo, que pone sobre la mesa la judicialización del pasado y las estrategias intimidatorias contra la comunidad investigadora, dentro de una tendencia global.

Aquest home no passa la prova del cotó per enlloc. Com diem a l'Aragó, ¡compartir es vivir!

Bueno, querido, está claro que todo tiene sus problemas y sus ventajas, y vamos, no tengo que decirte nada, pero estoy seguro de que también os tenéis que comer las cuñadeadas de turno sobre el supuestamente inútil, innecesario y frustrante siglo XIX español.

Cunyao, cunyadíssim de fer vergonya aliena.

Una entrevista molt de cunyao, “miro la vida des de l’alçada dels deus, la resta no saben res”. I el que diu a la columna de que “Franco va preferir una Espanya franquista a una Espanya estalinista” en fi… Val la pena veure despullat el nivellàs d’algunes de les figures que llegim.

Es fàcil oblidar a la universitat que una de les coses que ens fa perdre a l’alumnat per la causa es el fet de que amb 18-22 anys el jovent està ple de dubtes i ansietats que s’han d’ajudar a gestionar i canalitzar, però es ben cert també que ni tenim mitjans ni temps, malauradament.

Es sempre en aquest tracte més personalitzat on notes que viu un potencial poderosíssim dins del nostre alumnat, que tots tenen alguna cosa diferencial, que es pot forjar la confiança mutua per fer unes classes molt més efectives i evitar que molt poca gent es quedi despenjada.

Val la pena planificar tutories individuals a l’inici de cada curs, amb l’excusa d’assessorar un treball, perquè es la forma també de copsar inquietuds personals i professionals, d’ajudar a despertar interessos i passions, i de fer creure a l’alumnat que de veres tenen coses a dir en el seu món.

El que veig molt clarament es com de necessitat està l’alumnat d’un acompanyament més personalitzat que tombi un poc les barreres pròpies del sistema universitari, a vegades innevitables per la mida dels grups i la manca de temps i recursos.

No es gens fàcil transmetre coneixement, el bon professor sempre mira d’escoltar-se el seu alumnat, de posar-se en tela de judici a si mateix, de provar coses noves. Aquest any he tingut un semestre molt difícil i aquest que està sent molt plaent. Depèn dels grups, però també molt d’un mateix.

Ja m’apropo a una dècada que faig classe, i cada any em deixa alguna cosa, però aquest potser ha estat el més proteic des que vaig començar en un àmbit com la docència que es més aviat una vocació descoberta en el camí, perquè aquí si vols fer recerca has d’ensenyar també, exceptuant el CSIC. 1/6

Això es part del que ens portem entre manos aquest semestre amb l’alumnat de Revolució i contrarevolució a l’Època Contemporània de la UAB. Estem treballant dur i crec que totes dues parts estem ben engrescades en les dinàmiques de les classes. Jo m’ho estic passant genial, vaja.

No es un rasgo distintivo de nuestra era digital, siempre han existido unos hábitos que se han abierto paso e impuesto por vías diversas, que han regulado la manera de relacionarnos y vivir, pero estamos entrando en un nuevo escenario cualitativo en las formas de control y gestión de la vida social.

Una vida feliz pasa por viajar, por consumir ciertas formas de ocio, por vestir cierto tipo de ropa, por relacionarnos de determinadas maneras con cierto tipo de gente, por adecuarnos a cierta apariencia física, dando lugar a la frustración, a la ansiedad, a la depresión y a la violencia.

Cuando constantemente las redes sociales no físicas (aunque reforzadas por nuestras relaciones físicas cotidianas) nos señalan objetivos y orientan nuestras decisiones en base a nuestros gustos y a los de los demás, generando una homogeneización en torno a la forma deseable de vivir.

Esto ocurre a través de instancias diversas, públicas y privadas, a veces bien avenidas, otras en conflicto, pero en todos los casos sutiles, operantes autónomamente en el interior de cada uno de nosotros: el algoritmo es la forma más extrema de ese biopoder que vende una aparente libertad de elegir

Es en su dimensión de biopoder donde la autoridad está evolucionando de una manera más evidente y acelerada, y en la que radican sus mayores peligros. Hablamos de las formas de poder que gestionan, regulan y orientan de forma sutil e implícita nuestros hábitos o formas de vivir.

Ahí están los reforzamientos de los aparatos policial y militar, nada más clásico en la concepción clásica de la soberanía, o las políticas arancelarias, ídem. En definitiva, no es de prever un rebajamiento del poder estatal en sus aspectos más básicos: economía, donde es un agente más, y coerción.

A pesar de la insistencia en la desregulación, la libre competencia y la meritocracia nadie está negando la vigencia del poder soberano, entendido como la autoridad estatal que establece los límites de nuestras libertades y obligaciones, así como el ejercicio del poder en un espacio político dado.

Al pensar en el auge de la ultraderecha actual y su apropiación o insistencia en la idea de libertad, que tan presente está en la boca de dirigentes de todo el arco político, vale la pena tener presentes a Foucault y Agamben, para imaginar dónde estamos y hacia dónde podríamos estar yendo. 1/8

Entens bé🫶🏻😉

Completamente de acuerdo con mi colega.

Nada más estimulante que conocer las inquietudes del alumnado, poder despertar otras nuevas, ayudar a pensar de manera personalizada en los temas de trabajo, favorecer el despliegue de su potencial, reforzar la confianza en ellos mismos. Con esa sensación me voy, la verdad, a ver.🤞🏼