Víctor Català

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament.

Pròleg d'Ombrívoles

Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels ulls seriosos, devinguts relluents, de l’estudiant.

"Temptació", La Mare Balena

Vint-i-quatre hores sens sentir sa galta
entre mos pits encloterar-se,
dolça, i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!…

La infanticida

Una de les petiteses més boniques que hi ha al món són els ulls de les aus.

“El drama del pati”, Mosaic. Intimitats

En la branca més alta del primer arbre del camí, cantava una cigala; sota per sota de la branca, a terra, s’estenia un llarg acopi de pedra esmicolada.

“Dionissos”, Contrallums

—Tu, noi: seny, força seny. No te’n descuidis: si no, te’n penediries… Tens el cor més flac del que et penses.

"Substitució", La Mare Balena

Mai havien arribat a capir-ho que s’estimaven de bo de bo: com el bou el jou, duien ells la vida, distretament, sense donar-se compte ni somiar en deslliurar-se d’aquella pesantor que els feia baixar el coll i no els deixava veure més que l’estretor del solc que obrien.

"Ànimes mudes", Ombrívoles

Aleshores les roses, sentint que s’acabava la seva festa i els hi venia dolçament la bona mort, se blincaren sobre ses tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d’una pluja de fulles marcides.

Solitud

Marxàrem tot lo de pressa que permetia el seu caminar insegur. Gairebé no vam obrir boca en tot el camí. La meva curiositat, més desperta que mai, em permeté, no obstant, ésser humà.

“El bes amb cua”, Jubileu

Una polsina finíssima de cendra ho enfredorí tot, cel i terra, les llunyanies es velaren mateix que un vidre a una alenada tèbia i es féu un minut d’absolut silenci, com si el món es recollís en ell mateix, embasardit, davant l’arribada del misteri.

“La pua de rampí”, Contrallums

Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla’t tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.

"Cant de març", Lo cant dels mesos

Vegé una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roenta de la fera.

Solitud

I li semblà que quedava buit i fred com un fanal apagat; sòpit i indiferent, sens una espurna d’ànima. Era que acabaven de matar-li la fe, l’encís misteriós de sa existència.

"Agonia", Drames rurals

La celístia molts cops m’enlluernava
amb son pipellejar; i el cel, diria’s
un camp sembrat d’esquerdissets de vidre…

La infanticida

L’ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

"Cant de febrer", Lo cant dels mesos

Les campanes brandaven lentament, planyívolament, amb llargs tocs espaiats i tristos que omplien el cor d’angoixa.

"Conformitat", Ombrívoles

Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor, avorriment…

"Croquis", La Mare Balena

Ja no corria, que volava, llesta
com si em xuclés de part d’allà la vida…

La infanticida

¿Què? ¿Morir encara? ¿Morir d’una mort grossa, total, absoluta, després de totes aquelles morts petites de què estava morint feia tants dies? ¿Morir encara, quan ja no restava viu en ell més que el dolor de viure?…

"El calvari d’en Mitus", Caires vius

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somiadors i llavis tristos!

"Prec", pròleg de Drames rurals

Les filtracions de la solitud havien crestallisat amargament en son destí.

Solitud