Valeri Serret

“You should know that I shall not favour my nation, but I shall tell the truth.”

Abraham Abulafia, Oṣar ʿEden Ganuz, 1:10, 193

Gareth Gore | Substack Author of OPUS. Click to read Gareth Gore, a Substack publication with thousands of subscribers.

Gareth Gore
garethgore.substack.com?r=33lntw&utm...

When Anti-antifa means Pro-Nazi (video) Notes from a Presidential "Roundtable"

Who was Who in Weimar Germany (video)
open.substack.com/pub/snyder/p...

Realment necessitem un estatut d’autonomia?, per Xavier Roig "Per arribar on ha arribat Catalunya com a subjecte de dret polític, ens hem hagut de practicar l’autoengany i dotar-nos d’una sèrie de legislació de dimensions al·lucinants i farragoses"

Realment necessitem un estatut d’autonomia? www.viaempresa.cat/opinio/lopin...

Escletxes de llum És el cinquè any que a Planils, Baix Empordà, s’organitzen unes Jornades d’Iconografia. Els pinzells cerquen els colors dels pigments que, en la mà dels alumnes es desplaçaran per la fusta que dona suport a la imatge i, mitjançant diferents capes, sorgirà al final de l’obra, la llum d’un rostre…

OPINIÓ | OPINIÓ | Escletxes de llum

a quien se notificó la sentencia el 14 de octubre de 1570, y pocos días más tarde, murió estrangulado en secreto en el castillo de Simancas (Valladolid) el 16 de octubre de 1570

Real Academia de la Historia

Condemna i mort de l'ambaixador de Flandes, Fleuris de Montigny, després dels "Tumultos".

"En febrero de 1569, Montigny fue interrogado. La sentencia, preparada con base en este interrogatorio por el Consejo de los Tumultos, fue dictada el 4 de marzo de 1570. Puesto que una pena de muerte pública podría traer demasiada conmoción, el Rey decidió mandar ahorcar en secreto a Montigny,

El Desastre final, por Juan-José López Burniol Año 1923, Ortega publica España invertebrada, en la que escribe: “De 1580 hasta el día, cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. (…) El proceso

El Desastre final www.lavanguardia.com/opinion/2025...

Mai no ha enganyat ningú. Sempre ha dit que Espanya és la seva nació.
I a fe de Déu que és ben veritat.

"L'Espagne, convaincue de son élection divine. est l'exceptionel théâtre qui permet de voir comment l'autre. qui est un homme de chair et de sang, est transformé en sous-homme."

Henry Méchoulan
Le sang de l'autre ou l'honneur de Dieu

Ja l'he llegit. Supereu-me!!

Alemanya, França, Itàlia, Catalunya, Aragó, Nàpols, Tunis, Venècia, València, Gènova, Mallorca, el Papat, Florència, Constantinopoli, Sardenya, i, Sicilia.

Som europeus.

Dos llibres per a un temps que s'albira en el present oblit de les lliçons del passat.

No ens en oblidéssim pas!

No meaning over no fact. The holocaust of reciprocity, the discouraging of any understanding. No need of burning books. Occupation of our forced loneliness is enough.

Let us not resign from speaking.

No hi ha remei. Només resta la mort de Manolete.

L'aspiració espanyola de base és que les seves significacions legals legitimant la violència constitucional contra els dissidents, havien de ser compartides mecànicament per els països europeus on s'ha mogut Puigdemont.

No afecta només a les percepcions legals. Hi ha visions polítiques darrere.

"Si Déu mateix no va poder convèncer tots els jueus en el seu temps, com es que voleu fer-ho vosaltres?"

Moshe ben Nachman (Bonastruc sa Porta, Nachmànides)
adreçant-se a Pau Cristiani i Raimon de Penyafort, present el Rei Jaume Primer.

Disputa de Barcelona,1265.

El cas té tantes variacions psicològiques, socials i polítiques que no només explica el que va passar fa anys. Ens parla del que som avui, i del per què hi hem arribat.

La "comunicació" ha estès un matalàs immens damunt el periodisme, creant bombolles de significat, que la tecnologia ha reforçat.

Es un bon moment per a una novel·la sobre la Interventora de Santa Coloma de Gramenet.
Va guanyar els judicis, però va perdre amb el buit que li van fer tots els que hi treballaven, que ja ho sabien tot i mai van denunciar.
Finalment la fan fora: Santa Coloma mereixia una interventora "permanent".

L'adeu als premis Octubre no pot ser un acte de resignació La notícia que els premis Octubre ni tan sols es convocaran enguany –per primera vegada en dècades– hauria de provocar-nos alguna cosa més que un atac de melangia o un arronsament d’espatlles resignat. Ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan un […]

Els premis Octubre com a símptoma.

O aconseguim revertir aquest fenòmen o anem de cap a l'abisme.

✍🏻 @vpartal

www.vilaweb.cat/noti...

Vejam, la visita de l'Illa a Huawei no te res d'innocent. Aquesta empresa és dirigeix directament des de l'exèrcit xinès i els càterings de germanor que prepara el nostre conseller d'exteriors no són aliens al tema. Catalans sota control i poques històries en relació al Tibet i altres minories.

Aquell elitisme que ens alliçonava sobre la "capacitat d'interlocució" amb Madrid ha quedat engolit per la bufada centrípeta de les portes giratòries ... sense que minvin els caterings del Tenis Barcelona ni els sopars de germanor de les Fontetes. Visca nosaltres i la mare que ens va fer...!

Fa ja uns quants anys, el Sr. Duran Lleida ja donava lliçons bíbliques sobre la corrupció ("mentre hi haurà humans hi haurà corrupció"). Aquest any han rebut el premi Nobel d'Economia Acemoglu i Robinson, que no fan altra cosa que parlar de les institucions inclusives, sense tanta petjada elitista.

A la Catalunya Sísif i els seus afores cínics de les solidaritats federals, encara causa pànic l'exigència del dret propi. Per això el Sr. Espadaler donarà propines als funcionaris que tinguin a bé de fer els seus escrits en Català, i això li permet de dir que el PSC és la reencarnació de CiU.

He conegut desenes d'espanyols que han renunciat a entendre "la riqueza y variedad de las tierras de España" dintre del quadre mental del franquisme. I sincerament posar-se "en el lugar del otro". Mai, però, han renunciat a la posició "prospectiva" o "terapèutica", de la supremacia discursiva total.

Nosaltres no serem mai entesos per allò que diem, un discurs destinat a un possible acord. Sempre se'ns mesurarà per la capacitat de deslliurar-nos més o menys de la camisa de força. I sempre, sempre, la guàrdia civil - i tots els seus proxis - en el rerefons, per si un cas.

La premsa catalana, en general i honroses excepcions, continua el paradigma de permetre - acceptar - que les "coses catalanes" mai arribin a adquirir un estatus d'objectivitat a les Espanyes, que mai abandonen el seu estatus acusador. Simular-hi una "negociació" aquí és una miserable misèria.

Es demencial. Units per enfonsar ...

Doncs no, tot al contrari! Consideraven que el fet de tenir el cor dividit entre l’amor per l’alemany clàssic i l’amor per l’hebreu clàssic era un destí tràgic.

Victor KIemperer.
La llengua del Tercer Reich

Es podria pensar que en algun punt de les converses i actituds d’aquests emigrants, plens d’un amor heretat per Alemanya, s’hi percebria un odi merescut contra aquells que els havien expulsat.

Ha de ser molt dur de treballar de periodista amb ambició de servei honest, quan les paraules acaben trinxades dia rere dia per aquest cinisme banal. Escriure, opinar sense poder acudir als antídots per a tanta falsia i pocavergonya, en nom de la objectivitat. Va home, va.

L'abús d'eufemismes també té - i tindrà - conseqüències negatives. Els que no van preveure el grau d'estaborniment que contenia l'adjectiu "singular" també en pagaran. Aquest martelleig tòtil sobre el significat dels mots els farà desaparèixer com una ombra que es menja el cos fins a substituir-lo.