Josep Vilaró Capella

deliberadament els ostatges israelians i documentar-ho de manera cínica i inhumana, com ho acaba de fer… (fi)

respon a una estratègia deliberada del Govern de Benjamin Netanyahu. És una veritable planificació inhumana del patiment i una mostra més del genocidi practicat per aquest condemnable personatge.

Gens ajuda que Hamàs amb una crueltat sense límits: privi de menjar (segueix)

israeliana. El que es viu a la Franja no és una mera falta de subministraments ni un efecte col·lateral de la desproporcionada acció bèl·lica desencadenada arran de l’atac terrorista de Hamàs el 7 d'octubre del 2023. El càstig de fam a què està sotmesa la població civil palestina (segueix)

Es fa gairabé impossible escriure sense dir res sobre això. I més quan a hores d'ara resulta molt difícil continuar parlant de la gana a Gaza com d’una “catàstrofe humanitària”, una expressió del fracàs moral internacional més grans del nostre temps. Contra la brutal ofensiva militar (segueix)

bones idees i la seva il·lusió no ha faltat mai, en el dia a dia, des del govern de forma més agradable i en positiu, però també a la sempre difícil oposició.

Jaume, gràcies per tot plegat, però tu ets jove, el temps juga a favor teu i la vida et somriu! (fi)

afecte i no em costa res testimoniar-ho.
De fet, pel conjunt de l’esquerra sentmenatenca i el seu futur immediat, aquesta informació, no és gens bona. És una opinió personal.

Un breu resum de la trajectòria, d’en Jaume, per a mi, és que ha sigut capaç d’aportar aire fresc, compromís, (segueix)

No sé com, però hi ha notícies de Sentmenat que passen totalment desapercebudes. Als mitjans de l’ajuntament tot són parabens del seu govern.
Encara que tard val la pena saber que a finals de maig va renunciar el cap de llista de la Cup: Jaume Carbonell Fidalgo. Del qual reconec el meu (segueix)

De Weimar a Torre Pacheco Cal estar amatents, llegir els senyals, no menystenir les alertes per responsabilitat

És un fenomen que s’estén, que s’arrela en la por, en la desconfiança, en la percepció que res del que tenim és segur.”.

Tot plegat no és aliè d’on soc (Sentmenat), que en menor forma és un fenomen que cal lluitar-hi en contra!
www.diaridesabadell.com/opinio/de-we... (fi)

troba sortida en el ressentiment i en la simplificació. I tampoc són fets aïllats: les darreres dades del Centre d’Estudis d’Opinió apunten a un augment significatiu dels dos partits d’extrema dreta al Parlament de Catalunya. Una tendència que ja no es pot atribuir a una reacció puntual. (segueix)

Reprenc la comunicació amb ‘De Weimar a Torre Pacheco’ d’Ignasi Giménez Renom (com he fet amb altres ocasions), al Diari de Sabadell.
Un article ple de saviesa, amb una comparació, per reflexionar. D’ell destaco que “Formen part d’un mateix malestar europeu, d’un pòsit de frustració que (segueix)

objectiu complit per Toquinho i que cal correspondre.

Conclusió en conjunt un gran Festival de Jazz! (fi)

amb la seva guitarra: acompanyat d’un baix elèctric, bateria i una gran veu femenina. El concert va voler ser un reconeixement a un passat que encara és present, a sons que han marcat una època, que no han desaparegut amb el pas del temps, sinó que continuen influint i ser impremta. Un (segueix)

Costa, un mestre de guitarra clàssica de set cordes, amb el seu lirisme, tècnica exquisida i amb la seva forma de xiular en alguns passatges, que ens va fer aixecar dels seients. Un autèntic mag de la guitarra!
Però qui va tancar el festival va ser Toquinho (Antônio Pecci), (segueix)

També va donar fe d’una veu subtil i suggerent. El seu grup estava compost per una guitarra, baix elèctric i bateria, també van utilitzar uns teclats. Que van intercanviar en diferents temes.
Després va arribar el moment de Yamandu Costa, en un format més curt. (segueix)

La darrera nit de la 48a edició del Festival de Jazz de Vitòria-Gasteiz, al Mendizorrotza, va ser la de dissabte i aquesta va ser clarament brasilera.
Va començar Dora Morelenbaum, que es va moure en un altre terç menys jazzer. Amb groove, més pop i soul que un altra cosa.(segueix)

mestre de la fusió, dins el jazz, ens va deixar una actuació plena de virtuosisme i màgia.

Tot plegat va ser maravellós! (fi)

lirisme i mestratge. Barron, va estar tan ben acompanyat, que tots junts: ens van transportar als grans clàssics del jazz.
El primer concert va ser protagonitzat pel gran guitarrista: Al Di Meola, que va estar dalt l’escenari, amb un altra guitarra clàssica i un percussionista. Meola, (segueix)

Gran nit de la 48a edició del Festival de Jazz de Vitòria-Gasteiz, al Mendizorrotza, la de divendres. Començo pel segon: Kenny Barron, al piano, que ha format un trio de luxe (contrabaix i bateria), que ens regala una nit màgica d’elegància i pur jazz. Va ser com una lliçó: carregada de (segueix)

amb un gran registre vocal, és etiquetat com a ‘cantant de jazz de la generació hip-hop’, està molt influït per Stevie Wonder. En aquesta gran nit de dijous: va intercalar, forces versions, que van donar contingut, que va permetre que sortíssim flotant i contents (fi)

creixent, amb molts moments de groove hipnòtic, amb passatges genuïnament jazz, quan cedia espai per desenvolupar les músiques als quatre acompanyants: piano i teclats, baix elèctric, bateria i amb especial protagonisme de la joveníssima saxo alt. JJ, (segueix)

història de jazz. Ara, li va sobrar l’excessiva xarrera, ja que va trencar el ritme del concert.
Qui em va sorprendre agradablement, amb una sessió plena de la màgia de soul i jazz, va ser José James (JJ) i la seva vital banda. Va fer un concert (segueix)

Segona nit al Mendizorrotza de la 48a edició del Festival de Jazz de Vitòria-Gasteiz. Primer, amb la potent i elegant veu de Jazzmeia Horn, acompanyada amb un trio (piano, contrabaix i bateria): efectiu i solvent. Música transportadora a les clàssiques veus femenines de la (segueix)

on la banda de forma global, com els seus ocasionals solistes, van donar mostra de qualitat interpretativa, tradició jazzística, tensió, emocional i ens van fer gaudir a tot el públic (fi)

l’emblemàtic Mendizorrotza. Amb més de 30 intèrprets, dalt la tarima, executant principalment Epitaph, el monumental llegat de Charles Mingus, junt amb altres clàssics del jazz, vinculats a ell.

Val a dir que va ser un bon inici, (segueix)

Avui faig una excepció i parlo de mi, ni de Sentmenat. Ho faig de la 48a edició del Festival de Jazz de Vitòria-Gasteiz, al que hi vaig tornar, després d’uns anys, absència i el va obrir, ahir, la Clasijazz Big Band Orchestra d’Almeria, amb tot de músics espanyols, al principal escenari: (segueix)

de proporcionar a algú feble a qui odiar…

A Sentmenat en tenim d’extrems i els de dreta poden també fer-ho.
Alerta! (fi)

combatiu el PP, amb el seu rebuig. En diuen de forma enganyosa “desballestar l’Estat”.

No puc deixar sense dir res sobre la violència ultra que s’ha desfermat al poble murcià de Torre-Pacheco, de la que apunto: que la ultradreta ho té fàcil per manipular a massa homes joves i ser capaços (segueix)

mostrat entusiasmada. Junts va carregar contra el pacte al·legant que no és un nou model de finançament. Res els sembla bé si ells no són protagonistes. També algunes lògiques suspicàcies en comunitats del PSOE, on han de defensar-se d’adversaris que no els volen bé.
‌Ara serà infinitament (segueix)

model de finançament per a Catalunya sigui extrapolable a altres comunitats autònomes, no volguí dir que no sigui singular.
Les reaccions no es van fer esperar: ERC va reclamar “menys escenificació i més concreció”. Però no ha rebutjat els seus termes, però tampoc no s’ha (segueix)

Semblava que seria una bona notícia (i ho és): l’acord finançament signat, aquests darrers dies, entre el govern de l’Estat i la Generalitat de Catalunya, perquè és la carcassa que ha de servir de base al nou model de finançament autonòmic. Però no ha convençut del tot.
Malgrat que el (segueix)