Goitant la Bassa de Palouet plena d'aigua des de l'aire #boncapdesetmana
@valldelllobregos.bsky.social @somsegarra.bsky.social @jmsantesm.bsky.social @rperoy.bsky.social @miquel-parramon.bsky.social @davidgir.bsky.social
youtu.be/gx0nzxzVDuY
Goitant la Bassa de Palouet plena d'aigua des de l'aire #boncapdesetmana
@valldelllobregos.bsky.social @somsegarra.bsky.social @jmsantesm.bsky.social @rperoy.bsky.social @miquel-parramon.bsky.social @davidgir.bsky.social
youtu.be/gx0nzxzVDuY
Hola! Moltes gràcies per la proposta -molt interessant- però per raons personals prefereixo no acceptar-la. Gràcies, en tot cas!
23.01.2026 09:38 — 👍 1 🔁 0 💬 1 📌 0
Torà, goitant la vila des de l'aire, temps de tardor a la Vall del Llobregós #boranit
@viladetora.bsky.social @valldelllobregos.bsky.social @somsegarra.bsky.social @jmsantesm.bsky.social @rperoy.bsky.social @miquel-parramon.bsky.social @davidgir.bsky.social
youtu.be/xMd-wvC4qU8
05.12.2025 17:02 —
👍 10250
🔁 1984
💬 166
📌 92
Arneres de ca l'Oliva de Soler a Calonge de Segarra, restaurades en motiu de la Setmana de la Pedra Seca 2025 #boranit
@valldelllobregos.bsky.social @somsegarra.bsky.social @jmsantesm.bsky.social @miquel-parramon.bsky.social @davidgir.bsky.social
youtu.be/EWm2vNRtsKg
Compte, que els testosterònics mononeuronals nostrats han après un altre terme dels seus col·legues pica-pits ianquis (Musk i la resta de descerebrats que segueixen al Cheeto): legacy media.
Doncs res: paciència, que aquests no saben fer res més que repetir com a lloros...
I, mentrestant, preparant més cosetes de cares ja a 2026...
23.11.2025 19:27 — 👍 2 🔁 0 💬 0 📌 0
El 13 de desembre, cap a Sòria a parlar d'Alcanar, d'Ulldecona i d'alguna cosa més...
23.11.2025 19:27 — 👍 2 🔁 0 💬 0 📌 0
Es podria arribar a plantejar COM A HIPÒTESI DE TREBALL que a això que ara denominem (impròpiament) ibers se'ls pugui arribar a atribuir algun dia la categoria de "Ètnia" (perspectiva antropològica moderna). Caldria estudiar-ho, en tot cas.
El que és del tot segur és que, "Cultura", en cap cas.
Goitant com s'acotxa el Sol perllà el gran toll, Segre-Rialb, des de Tiurana estant, temps de tardor al #migsegre, #boranit
@jmsantesm.bsky.social @rperoy.bsky.social @miquel-parramon.bsky.social @ganyet.bsky.social @davidgir.bsky.social
Ho trinxaran tot. Tant se'ls en fot. No hi ha ningú al volant, fa anys que els aixequen la camisa i la gran majoria dels editors agremiats i associats continuen agenollant-se ben cofois. Ara estan descobrint que portar-se bé no els salvarà. Però es veu que… [Fil]
www.vilaweb.cat/noticies/lli...
descobrir històries perdudes que reescriuen el passat.
I de vegades, com veieu, tot comença, inesperadament, en un discret turó d’Alcanar.
un grup de comerciants fenicis, uns cabdills locals i els seus pobles respectius i uns paisatges canviants van construir, junts, una nova manera de connectar territoris.
I això és l’arqueologia: no és buscar tresors (quina cosa més avorrida i poc agraïda, per cert...), és
peça d’enginyeria comercial mediterrània. Una minúscula rodeta de rellotger dins el complex engranatge d’una xarxa econòmica global que unia paisatges que, fins fa poc, ni tan sols imaginàvem connectats. Una finestreta privilegiada des d’on observar un món antic i fins ara desconegut on
17.11.2025 20:39 — 👍 0 🔁 0 💬 1 📌 0
Va d’interessos creuats. Va de gent parlant, negociant, pactant i adaptant-se. I va també de la integració d’uns territoris, les Terres del Sénia i les de l’Ebre, i la seva gent, en una xarxa comercial internacional. En la primera globalització de la Història.
Així, Sant Jaume fou una petita
s’adapten o no en funció dels seus propis interessos. Res no es dona per fet; res no es dona per sabut.
Tot plegat trenca un vell relat: aquesta història no va d’arribades sobtades, dominacions unilaterals i “impactes colonials”. Va de relacions fluides, híbrides i oportunistes.
joieria que, posteriorment, venien als cabdills de la zona.
És una Mediterrània, la d’aquestes costes, on cap de les parts no imposà res a ningú, on els fenicis no aterren com a colonitzadors omnipotents, sinó com a negociadors hàbils, i on les comunitats locals participen, decideixen i
control, parada logística i, en certa forma, benzinera fluvial del segle VIII aC.
I per altra banda, mentrestant, el taller metal·lúrgic de Sant Jaume treballava a ple rendiment amb el bronze que li arribava des de l’actual Múrcia i Andalusia per a produir petites peces de
probablement per alimentar aquesta mateixa xarxa a una escala de tota la Mediterrània.
A l’Ebre, altres comunitats indígenes oferien plom procedent de filons de galena argentífera. I entre mig, un node com Aldovesta, a Benifallet, funcionaria possiblement com una mena de duana, punt de
no fou una dinàmica de comerç bàsic: els fenicis van generar des de Sant Jaume una xarxa molt complexa d’interacció negociada amb els pobles indígenes.
A la Moleta del Remei, per exemple, tot apunta que possiblement la gent produïa teixits de llana a gran escala,
sabia exactament què feia.
Sembla que els fenicis van saber llegir perfectament el paisatge humà i de recursos de la zona, però també el paisatge geogràfic: van aprofitar estuaris antics, paleocanals i punts elevats de control visual. Geoestratègia pura, fa 2.700 anys.
I tot plegat
que en aquell moment funcionava com un autèntic corredor econòmic.
Sant Jaume fou moltes coses: també fou un hub... un hub dels segles VIII i VII aC en un context de llacunes i ports, de poblats i llocs de posta, de camins de riu i de terra, i de gent d’aquí i d'allà que
no és tot. Un maqōm no té sentit si no està connectat. I Sant Jaume ho estava per tres vies alhora:
– el mar, la Mediterrània (a través d’una antiga llacuna-port natural al lloc que avui dia és les Cases d’Alcanar)
– el territori interior de les terres del Sénia
– i l’Ebre,
de la primera edat del ferro. Un lloc dissenyat per a emmagatzemar, negociar, intercanviar i gestionar producte.
I quin era el nucli del negoci? Doncs el “combo” estrella del moment: vi fenici a canvi de plom indígena (en aquest cas, del Priorat ebrenc).
Però això
iniciativa fenícia (amb el vist-i-plau imprescindible dels cabdills indígenes) i operat segons interessos mixtes i fluids.
Un lloc així no era una ciutat colonial ni un enclavament militar. Era… pur negoci. Un espai molt petit, molt flexible, gairebé una “start-up portuària” de
puzle és tot un altre, molt diferent al que ens pensàvem.
I com més ho mires, més pren forma una hipòtesi suggeridora: que Sant Jaume fos una factoria fenícia (un maqōm) o, com a mínim, un establiment híbrid (en certa manera, mestís) endegat per
no fou, segur, un simple assentament indígena amb quatre importacions fenícies. No quadren les peces del puzle. Hi ha massa ceràmica fenícia, massa tecnologia i técnica d’origen mediterrani, massa circuits comercials implicats per ser, tan sols, un lloc indígena amb contactes.
De fet, el
lloc petit, dalt d’un turonet… Però quan l’excaves, patapam: te n’adones (flipant molt, la veritat sigui dita..) que no fou mai un personatge secundari de la pel·lícula sinó un dels protagonistes que movien tota la trama.
Perquè a hores d’ara ja sabem que Sant Jaume
les dades arqueològiques recents són tossudes: hi foren abans, més sovint i més profundament del que fins ara ens pensàvem.
I enmig d’aquest panorama hi ha Sant Jaume d’Alcanar.
Un lloc que, d’entrada, no sembla excessivament espectacular: un
estratègic. No pretens crear un imperi, ni colonitzar res: busques oportunitats econòmiques.
I al Sénia i a l’Ebre, l’oportunitat truca a la porta.
El tòpic diu que al nord-est de la península Ibèrica els fenicis hi van arribar tard, poc i, en certa manera, malament. Però