Efemèrides d'Arquitectura

Avui és el #DiaMundialDelModernisme, l'únic moviment de tota la Història de l'Arquitectura catalana en que no vam importar arquitectures foranes sinó que en vam crear una de pròpia barrejant mil coses. El ver estil nacional.

Escola infantil a Manresa, 1911-13
arq. Alexandre Soler i March

#Taldiacomavui de 1926 va morir Antoni Gaudí, català universal que deia que la gent de Madrid són "una colla de tontos" [sic], que els castellans són "cíclops", que a Astorga no hi tornava "ni en globus" i que es pixà a la cara del rei Alfons XIII.

Això sí que són prou miracles per a fer-lo sant.

Finalment el petit gratacel fou adquirit pel Banc Sabadell el 2004 i l'arquitecte Josep Lluís Mateo el reformà. El 2014 li posaren el nou rètol a dalt i el 2024 el renovaren per dins. Avui dia és dels pocs edificis postmoderns inclosos al Catàleg de Patrimoni barceloní.

Fi.

...i en el perfil, tant esvelt i bonic, amb les dues pantalles recobertes de marbre blanc. La visió frontal podia semblar una mica excessiva, però vist de costat l'edifici es converteix en una agulla.

Durant els anys 1970s la torre, que amb aquesta nova solució inspirada en la torre de Gio Ponti ja podia formar un xamfrà típic de l'Eixample, fou paradigma de postmodernitat arquitectònica, especialment en la seva imatge nocturna...

...i aleshores se li posà el nom del Banc Atlàntic a dalt de tot i el primer petit gratacel de Catalunya quedà finalitzat (la Torre Colom al port, també començada a construir el 1965, s'acabaria el 1971, tot i que és una mica més alta amb 110 metres).

El 1965 començà la construcció de la torre, que és força més baixeta que la Pirelli (i, personalment, crec que força més elegant) amb 83 metres d'alçària (que no alçada ni altura!) fins que va quedar el mur cortina llest...

Entesa la idea de la forma de la torre milanesa, Mitjans i Balcells referen el projecte per al Banc Atlàntic i també li donaren forma fusiforme, que també s'aguanta amb quatre pantalles, però les puntes són un tant diferents. I així els hi sortí una torre més esvelta i elegant.

Ponti els hi explicà com era la singular estructura d'aquest torre que en planta té geometria fusiforme o lenticular, és a dir dues façanes una mica convexes. S'aguanta amb quatre grans pantalles de formigó al centre i dues pantalles als extrems.

Pocs anys després Mitjans i Balcells rebrien l'encàrrec de fer la seu del Banc Atlàntic (no sé si també hi hagué un concurs). Van presentar aquella torre prismàtica que he posat abans, però aleshores anaren a visitar Gio Ponti a Milà i a veure l'elegant i esvelta Torre Pirelli.

Però qui guanyà el concurs fou l'arquitecte Santiago Balcells, que féu la torre que durant molts anys tingué aquest aspecte fins que als 1990s fou reformat (i fa pocs anys fou reformat altre cop de dalt a baix). També era prismàtic però no tan elegant com la proposta de Mitjans.

Francesc Mitjans ja s'havia presentat el 1956 al concurs per al nou edifici del Banc Comercial Transatlàntic, a Passeig de Gràcia amb Diagonal, on presentà aquesta proposta lecorbusieriana, un gratacel (que no "gratacels") perfectament prismàtic.

Ponti havia estat a Barcelona el 1949 fent una conferència i visitant la ciutat. Alguns arquitectes catalans ja el coneixien. I fou als anys 1950s i primers 1960s que a la ciutat es començaren a fer els primers edificis alts com aquest Edifici Novíssim (1961-60) de l'Ajuntament.

Però feia poc anys que l'arquitecte Gio Ponti i l'enginyer Pier Luigi Nervi havien acabat de construir aquest "Grattacielo Pirelli" (1956-60) a Milà, que amb 127 metres fou l'edifici més alt d'Italia fins el 1995 i es convertí en un dels projectes europeus de referència.

El projecte començà així, col·locant la cantonada d'una torre prismàtica enganxada a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal amb Balmes. Molts edificis de l'Eixample no feien xamfrà al front de la Diagonal. I a més un rectangle en planta sempre és fàcil de resoldre estructuralment.

Francesc Mitjans i Santiago Balcells inauguraren #taldiacomavui de 1969 el primer gratacel de Catalunya: el Banc Atlàntic (1965-69), a Barcelona, de 83 metres i que en un origen tenia forma prismàtica però després, seguint la Torre Pirelli de Milà, adoptà forma de fus. Fil 📐

#Taldiacomavui de 1955 va néixer Enric Miralles, l'arquitecte català amb més reconeixement internacional de l'últim mig segle i d'una creativitat desbordant, hereva de Gaudí i Jujol. El 1998-99 reformà una petita casa de Barcelona i la convertí en una gran biblioteca amb una gran lluerna central.

Aquest pla net és la més gran antítesi de l'arquitectura barroca que hi ha a tota Barcelona: no té perspectiva ni volum. Al matí quan surt el Sol els edificis del voltant projecten ombra, però Sostres no projecta res, només l'essència muda d'una casa típica de l'Eixample.

Fi.

Obra apreciada des de llavors, als anys 1990s fou a punt d'anar a terra però els arquitectes barcelonins van aturar-ho a temps i van convèncer a l'Ajuntament que la inclogués al Catàleg de Patrimoni. És de les poquíssimes obres posteriors als anys 1950s que està protegida.

Sostres guanyà el Premi FAD de 1965 per aquesta obra. Això era a l'època en què els Premis FAD tenien alguna mena de valor perquè als jurats que donaven el premi hi havia gent mínimament rellevant (no com avui dia). Aquell 1965 al jurat hi havia Enric Tous i Federico Correa.

Per a fer això necessitava que la façana fos un paper, un llençol, un pla del tot net. I per tant a dins hi ha la façana constructiva i per fora hi passa la façana compositiva, el vestit, que és un prim aplacat de pedra de Figueres, independent de l'estructura. | 📷 AHCOAC

Però a la versió final va pesar més el Sostres intel·lectual que no l'esteta: totes les finestres han de ser iguals peti qui peti. I si a dalt els pisos són més baixets, que aquesta és l'essència de l'Eixample, doncs les finestres quedaran més juntes que al primer i segon pis.

En els dibuixos inicials de la façana encara dubtava de com relacionar-se amb la casa del xamfrà. Volia reproduir a la perfecció les dimensions de les finestres però també volia fer alguna cosa nova i s'inventava un segon pis amb grans finestrals de terra a sostre. | 📷 AHCOAC

Tan poca concessió fa que prescindeix del costum de fer finestrals d'acord amb l'alçària de cada pis (alts a planta baixa, més baixets a dalt) i fa totes les finestres iguals, com a unitats fonamentals. Això fa que la separació entre files de finestres sigui cada cop més petita.

Sostres òbviament no pot fer una façana com un mestre d'obres vuitcentista perquè som als 1960s i per tant fa una abstracció absoluta de la casa típica de l'Eixample. Cornisa reduïda a la mínima expressió, cap ornament, cap balcó, cap motllura, cap concessió a res ni a ningú.

Com que l'ampliació comunica amb el xamfrà no necessita escales ni ascensors, són quatre pisos nets d'obstacles: plantes lliures. L'amplària de la façana, 8 metres, és l'amplària de la planta. Cada pis és una mera caixa on posar taules i cadires i ja està, però ben il·luminada.

Així que l'home accepta l'encàrrec de fer l'ampliació de la seu del pamflet. A banda i banda tenia dues cases de pisos prototípicament barcelonines, d'aquelles que els mestres d'obres del segle XIX feien amb tota cura i detall però sempre seguint la mateixa tipologia de façana.

Sostres en canvi no era un fastigós espanyolista. No sé de quin peu calçava a nivell polític, però, pel que explicava Bohigas, des de l'època del Grup R Sostres estava tan capficat en el seu món d'estudi de l'arquitectura i fent de professor que la política li devia importar poc.

El "Noticiero Universal" era un caspós pamflet espanyolista publicat a Barcelona des de 1888 i que va desaparèixer el 1985. Tenia la seu en aquest xamfrà de Diputació amb Roger de Llúria, a l'Eixample, i el 1963-65 a Sostres li encarregaren fer l'ampliació enganxada al costat.

La façana del "Noticiero" és la translació d'aquesta espessor intel·lectual al món físic i tangible. No està feta per a agradar a ningú en particular sinó per a mostrar l'estructura i essència més bàsica de la típica casa de pisos de l'Eixample del segle XIX. | 📷 Lluís Casals