Jofre Font

Seré injust, però hi ha pel·lis que em serveixen per saber si t'agrada genuïnament el cine o només unes convencions limitades. "El agente secreto" n'és una.
No demanis trames si té personatges de carisma brutal i amb l'estesa podridura mental actual no exigeixis la punyetera literalitat.
Pel·liculot

Els pares d'en Pau es van poder comprar l'ara ja cèlebre cotxe fa 40 anys.
Ell avui no té pressupost per comprar-ne un ja de camí al desguàs per l'espectacle a la Fundació Joan Brossa i s'ha de conformar amb la versió scalextric del vehicle.
Amb això no et dic res i t’ho dic tot, oi?

La nostàlgia al voltant d'un Renault 21 Nevada i el seu remolc de càmping per viatjar, queda desactivada per la ferida que no estalvia de la immensa desil·lusió que sentim recordant la mirada cap al futur que teníem llavors.
Nosaltres, infantilitzats perquè érem criatures i els adults per enganyats.

La reflexió política d'"Un cotxe" de Pau Masaló conté la mateixa bonhomia, senzillesa i emoció que els seus pares reals acompanyant-lo en escena pel "què s'ha d'arribar a fer per un fill".
Fill ell, com nosaltres de la socialdemocràcia dels 80 i 90, anant d'aquell paradís infantil al cinisme d'avui.

Ho fa molt més a cara descoberta que fins ara, amb les anteriors novel·les, però amb la mateixa poesia i lucidesa.
Li escriu una carta d'amor al seu pare.
Ens escriu una carta d'amor a la vida a tothom.
Moltes gràcies, Pol.

Ell va patir que l'entorn del pare es fes limitat i esmunyedís davant de la tragèdia.
Per sort, tant per ell, llavors, com ara pels lectors, l'han acompanyat moltes autores que sí que van deixar una nota de suïcidi i fa arribar com és la vida quan "suposa un repte que implica més dolor que alegria”.

Ens recorda que Karen Green, dona del suïcida Foster Wallace, creia "que quan un persona que estimes se suïcida, la vida es converteix en una llengua que no entens".
Tot i la dolorosa inintel·ligibilitat, per sort, en Pol té claríssim que "una història existeix perquè algú, un dia, la va escriure".

Acceptem-ho, "la tragèdia era que l'existència sense l'altre era possible. [...] Per què la fi de l'amor i la mort s'assemblen tant?".
Brilla establint el pont de la vida, de l'amor a la mort (que a prop estan en català, eh):
"L'amor [...] quan arriba, rellegim el passat com si l'haguéssim esperat".

El dol fet literatura d'en Pol no és individual, tothom si ha de reflectir, més enllà de suïcidi o mort.
Qui n'hagi viscut un, ha de sentir que "el dol és una manera insistent de negar l'oblit que, inevitablement, arriba amb el temps".
Sí, fa mal constatar que "la vida dels morts és molt curta".

És una escriptura tan conscient, com serena.
Es pregunta "si escriure pot ser, ara, una forma de plorar-te".
La lectura és memòria d'aquesta absència que fa des d'una vitalitat encomanadissa, constatant que "havent vist la mort de tan a prop, se m'havien despertat unes ganes terribles de viure."

Admirem la intel·ligència.
Si, a més, està imbricada d'una intel·ligència emocional, la cosa s'eleva a devoció, com la que sentim per "Relíquia" d'en Pol Guasch.
Sorgeix del suïcidi del pare i que no li deixés nota de comiat.
Del silenci que va deixar qui no va poder suportar el pes de la vida.

Una mica ximplet sí que sóc.
M'he passat dues hores passejant per Barcelona veient intrigat tantes noies amb flors, fins que he estat capaç de fer la sinapsis per entendre que avui és el dia que a Catalunya els "horteres" i els expats regalen flors.
Bravo per mi.

Aquí ens ho hem passat de conya amb "Cumbres borrascosas".
A banda de l'evident i encisador disseny de producció pop per a una història d'època, hem gaudit de la pàtina de comèdia que ha afegit la Fennell i sobretot de veure en pantalla fantasies de dona hetero.
Les d'home hetero ja les conec massa.

L'ES-Alert que acaba de sonar diu:
Catalanoparlants, us podeu desplaçar, s'aixeca la restricció.
Castellanoparlants, eviteu desplaçaments, que ens feu patir.

Campions de la gestió (no nacionalista) d'infraestructures, sapigueu que teniu tres mançanes del centre de BCN sense llum des de fa 5 hores!!

Amb ADIF i RENFE, si voleu, fem esforç de no fer lectura que els catalans per l'Estat no som infraciutadans, només aptes per ser contribuents fiscals, mai receptors de serveis, infrastructures i sobirania, però es fa difícil.
Ara, si voleu viure d'il·lusions espanyolistes i fòbies d'aires colonials.

La companyia nacional de Corea aterra per primera vegada a Barcelona amb "Jungle".
Com presagia el títol, els ballarins adopten el moviment d'animalitat, flora o elements naturals.
Ho fan sota una llum de jungla clapejada, ballant, insospitadament, de manera autònoma i no pas amb calidesa selvàtica.

A qui va calar "No diguis res" de Keefe ha de veure "El barquer".
Butterworth eleva magistralment el pes dramàtic de les vides travessades per les violències dels troubles nordirlandesos.
Manrique regala veure un clan irlandès catòlic, ergo un munt d'intèrprets transmetent familiaritat i intimitat.

Pere Macias, Comissionat de la Generalitat per al Traspàs de Rodalies, té 69 anys, depassa amb escreix l'edat de la jubilació.
Fa 38 anys que té càrrecs públics, molts d'ells relacionats amb el transport públic, sector molt exitós en les últimes dècades.
¿Le damos un aplauso y dejamos que se vaya?

El gran arquetip de ficció estatunidenca tradicional seria el "self-made man".
En temps recents ho peta molt, també, la nèmesi, el "loser".
Però, el rol que se'm fa irresistible d'aquesta mitologia és el del mig, el loser amb fogonades il·lusòries de winner: el buscavides.
L'últim, "Marty Supreme".

A l'època de Chaplin, ell fent de bufó escarnia feixistes pioners.
Ara els feixistes fan de bufons per escarnir-nos a tots, als seus votants inclosos.
Las Huecas a "Riure caníbal" fan el doble mortal i retornen l'art del bufó a qui correspon per fer una comèdia ferotge contra els sense ànima d'avui.

Això d'aquesta nit al concert Act x Palestine ha sigut molt gros.
Que artistes que poden omplir diverses vegades el Sant Jordi, com Rosalia, Bad Gyal, Morad o Oques Grasses hagin decidit participar-hi, il·lusiona.
Com deia el fill de Marwan Barghouti:
"L'esperança és la gran amenaça pels opressors".

Qui ha de participar a Eurovisió és Palestina amb ZEYNE!

Carmona, amb la més alta responsabilitat dins de Rodalies Catalunya, com evidencien els fets, no va solucionar res, sinó empitjorar-ho.
Després, no va dimitir, el van recol·locar, de nou, de portaveu.
Companys, els càrrecs públics es fiscalitzen o, com mínim, no s'adulen.

Avui encara hi ha companys periodistes elogiant a Antonio Carmona perquè "dóna la cara".
Es deixen l'adjectiu, la cara dura.
És l'encarnació del pocavergonya.
No es pot tenir vergonya per encobrir durant 23 anys la falta d'inversió fins a ser director de Rodalies.
No va dimitir, el van recol·locar.

Massa advertència prèvia causa expectativa innecessària.
Al Liceu a "Balkan Erotic Epic", Marina Abramović serveix figa, com ho porta fent des de fa més de 50 anys i en moltes ocasions de manera més radical.
Afortunat el folklore balcànic de protagonitzar aquesta imponent epopeia, com voldrien tots.

Sembla que Zhao i O'Farrell compten que molts que ara veiem "Hamnet", abans la vam llegir.
Que omplim molt del que no surt a pantalla amb el record d'una novel·la inoblidable.
Exemple: el prodigiós capítol de la puça de la pesta reduït a una pinzellada.
Això i que Jessie Buckley és talment l'Agnes.🔝

"La Distance" és com si Tiago Rodrigues decidís condensar del millor distòpic d'Apple+:
For All Mankind + Severance + Pluribus, en una hora i mitja de teatre.
Mentre accelera l'escenari que giravolta, s'eleva filosòficament un diàleg pare-filla que plasma que la distància més insalvable és l'oblit.🔝

La imatge d'aquests dies seria trobar en una estació de RENFE un passatger fent temps veient al mòbil el docu "Ícaro: la semana en llamas" a Filmin, mentre espera algun tren.
Gaudint així, per partida doble, de la gran feina dels autodenominats gestors de "lo que de verdad le preocupa a la gente".

Què?
Avui ja no hi ha ningú disposat a elogiar a Carmona?
Si ho heu fet durant 23 anys seguits, ara no s'hi val canviar d'opinió en 24 hores. Lleig.

Que a aquestes alçades de la història, companys periodistes continuïn elogiant al portaveu de RENFE a Catalunya, Antonio Carmona, és intolerable.
Un cinisme continuat durant 23 anys, que és el temps que fa que té càrrecs comunicatius a RENFE, si no es vol denunciar, cadascú sabrà, però elogiar, no.