Andròmines de paper

La vida maquinava per lligar-los, però ells sempre trobaven la forma d’enganyar-la i tornar-se a sentir com la primera vegada.

Quan el guaita va albirar l’illa, va adonar-se a l’instant, que ja no desitjaria cercar cap altre tresor.

Pocs s’arriscaven a continuar. La vida els podia passar per sobre en qualsevol moment, però ja no sabien com respirar sense empaitar l’horitzó.

Estava tan concentrat amb la feina, l’omplia de tal forma, que la vida havia esdevingut una gran pèrdua de temps.

Quan tenia una bona idea, sentia com s’anava propagant al seu voltant fins a acabar inspirant una altra persona.

S’havia fet a si mateix i podia esborrar-se quan volgués.

Deia la llegenda que el llibre dormia a la vora d'un llac, vigilat per set flors sentinella que havien recorregut milers de quilòmetres i passat grans penúries per tindre l'honor de llegir-lo.

... i va aprendre que només coneixent la profunda solitud podria arribar a valorar algun dia estar amb algú.

Tot l’univers estava comprimit en una espora. Una llavor de mons possibles i impossibles. Bella. Poderosa. Fràgil. En un descuit qualsevol podria trepitjar-la. Durant milers d’anys havia sobreviscut viatjant. Fins que ella va demanar un desig.

Poques vegades et trobes davant del repte de vestir algú amb aquesta elegància innata. I quan t’enfrontes a un repte així, només pots desitjar que ningú es fixi en la roba i quedin atrapats per la seva mirada.

Les paraules floten bressolades pel vent, fins a esclatar davant la persona triada. No hi ha un mètode més segur d'enviar un secret.

Aquelles sabates només desitjaven trobar un peu que encaixés amb els seus anhels. Mentrestant, gaudia mirant altres parells dansar i gaudir de la precisió de cada moviment, imaginant que el proper ball potser, seria només per elles.

Hi ha persones que només pel simple fet de ser aprop, consumeixen.

Ningú li ho havia explicat, però en realitat son molt pocs els que aconseguien mantenir prou estona un pensament alegre.

Aquesta vegada es jugarien a sorts els papers. Ja n'hi havia prou que sempre fos el mateix el que fes de policia dolent.

No totes tenien la possibilitat de canviar les normes, però d’aquestes, eren ben poques les que s’arriscaven a fer-ho.

A primera hora del matí, no es sent preparada per lluitar contra la tassa rebel de la casa.

La caputxeta no va adonar-se que es tractava d'un somriure sincer i ben espantada, va alertar al caçador.

Hi ha paraules que, una vegada escrites, només esperen pacientment a ser descobertes per omplir-se de sentit.

Aquesta vegada estava segur. Tots els indicis apuntaven al mateix lloc. Se l’havia empassat la terra.

Des que van prohibir el transit de qualsevol vehicle motoritzat, la Paula va tenir permís per anar a veure els avis sempre que ho desitgés.

Només cal cridar-lo perquè el conjunt triat es mori de ganes de vestir-la.

Les elegants postres d'avui els ompliran els sentits de dolçor i inspiraran la seva imaginació. Bon profit.

La vida s’havia reduït a esperar aquell moment que ho capgiraria tot.

Quan va sentir les seves paraules, tot el seu cos es va tensar. Sabia com havia de respondre. Necessitava dir-ho.
Però es coneixia i havia d'esperar que es calmessin les aigües, abans de dir quelcom que de ben segur se'n penediria.

Mai va poder creuar els pocs metres que el separaven del ratolí de la paret del davant.

Com es protegeix una sola gota, d’una pluja plena de desconegudes?

No esperava que la conversa fos fàcil per cap dels dos. Només desitjava que escollissin les paraules que menys els empastifessin.

És dedicava a transformar el món cada dia. Ella ho anomenava viure.

Un bon petó es reconeix, quan a cap dels dos els cal tocar de peus a terra.