Lluís 🏳️‍🌈 •galidansa•

I fins aquí. Disculpeu, com sempre, el patracol, les errades i les omissions.

I res, que els Reis (o Reixos o Reines) o els patges en qui deleguin us portin tot de coses bones (o si més no que el carbó sigui bo pel caliu o esberlar-li el cap a algun cretí, sempre amb esperit de pau i germanor). 😚

castellà (paje), alemany (Page), armeni (պաժ/paž), txec (páže), anglès, neerlandès o suec (page), estonià (paaž), finès (paaši), gallec (paxe), portuguès (pajem), macedònic o rus (паж), polonès (paź), eslovac (páža), etc.

Ah, i els patges. És un italianisme (paggio) vingut pel francès (page), d'origen incert (o bé del grec «παιδίον» ’noiet’, diminutiu de «παῖς», o bé del llatí vulgar «pāgius», del «pāgus» relacionat amb «pagès»). Com a ’servent’ apareix en moltes llengües (tot i que en desús):

Baltasar porta mirra, del llatí MYRRHA, alhora del grec «μύῤῥα», que l'agafa d'una llengua semítica (cf. àrab «murr» o hebreu «mōr» ’amargor’). És un nom força estès a partir del llatí (myrrh, myrrhe, mirra, myrra, miorr, myrre, mirrë, мирра, etc.) o de l'àrab (mür, mur, etc.).

«Baltasar» (llatí bíblic «Balthasar») prové de l'hebreu «bēləšaṣar» (nom de rei al Vell Testament), de l'accadi «𒂗𒈗𒋀/bēl-šarra-uṣṣur» ’Bel protegeixi el Rei’.

Aquest nom també es conserva sovint com a antropònim: Balthazar, Baltasar, Baldassarre, Βαλτάσαρ, Бальтазар, etc.

Gaspar porta encens, un semicultisme provinent del participi llatí INCĒNSU(M) (el mot patrimonial és «encès/encés», participi de «encendre»). La substància es coneix pels cognats en moltes llengües romàniques (incienso, inciensu, encens, incenso...) i en anglès (incense).

«Gaspar» ve de l'hebreu bíblic «gizbār», del persa *𐎥𐎴𐏀𐎲𐎼/g-n-z-b-r, préstec del mede (irànic també) *ganzabarah ’tresorer’ (que passa a l'armeni «գանձաւոր/ganjawor» ’íd.’).

També és un nom força estès: Gaspar, Casper/Caspar/Jasper, Kaspar, Gaspard, Каспар, Gaspare, etc.

Melcior porta or, del llatí AURU(M) (protoitàlic *auzom), d'un derivat ie. *h₂e-h₂us-ōm ’brillant’ de *h₂eu̯s- ’alba’. És panromànic (or, oro, aur, ouro/oiro, oru, òr...) i manllevat per les llengües cèltiques: irlandès «ór», gaèlic «òr», manx «airh», bretó «aour», gal·lès «aur» i còrnic «owr».

«Melcior» ve de «Melchior», llatinització de l'hebreu «mlḵ» ’rei’ (àrab «malik», fenici «mlk» o accadi «𒂷𒆪/malku», del protosemític *malk-) i «ʾōr» ’llum’.

És un nom (i cognom) present en força llengües: Melcion, Melchor, Melchior, Մելքոն/Melkʿon, Melker, Meltxor, Мелхиор...

El mot «mag» prové del llatí MAGU(M), alhora del grec «μάγος», de «Μάγος» ’sacerdot zoroastrià’, d'origen irànic (cf. persa «𐎶𐎦𐎢𐏁/maguš» o avèstic «moġu», de significat incert: tots dos són hàpaxs). Potser ve de l'arrel *meh₂gʰ- ’poder’ (cf. anglès «may» o alemany «mögen»).

El femení afegeix el sufix «-īna», RĒGĪNA, que amb alguna reanàlisi dóna els diversos mots romànics: reina (reïna), regina, reine, reìne, raíña/rainha, regină (cultisme en romanès)...

I altres derivats: regne, regnar, regnat, reial, reialesa, reialme, reietó, reineta, reinona...

En català hi ha la forma «reig» (fossilitzada en cognoms i topònims: Reig, Puig-reig, Collet del Reig, Font del Reig, etc.), que és la base dels plurals «Rejos» i sobretot «Reixos» dels parlars occidentals.

També és un ictiònim (reig) i un micònim (reig blanc, bord, vermell...).

«Rei» ve del llatí RĒGE(M) (> re, rei, rey, roi, retg, rè, ra...), de *h₃rḗǵs, font del cèltic *rīxs (> rí, ree, rhi, rìgh... i el «-rix» dels noms dels capitostos gals), del celtisme germànic *rīks (> Reich, rich, rijk, rike...) i del sànscrit «rājan» (> «rajà» i «maharajà»).

[I no és gens clar que fossin reis, que fossin mags, que en fossin tres ni que portessin or, encens i mirra. De fet, en els evangelis canònics només apareixen al de Mateu, que diu simplement que vénen «ἀπὸ ἀνατολῶν» ’de l'est’.

Però això són figues d'un altre paner.]

Val a dir que fins al s XV els reis representaven les tres edats de l'ésser humà (vellesa, maduresa i jovenesa), no pas els continents coneguts com ara (per això el rei blanc, el ros i el negre).

[Frontals d'altar de Santa Maria d'Avià i Santa Maria de Cardet, s XIII, del MNAC.]

Com a exemple de la diversitat de calendaris, mentre nosaltres festegem l'Epifania i la visita dels Reis d'Orient, l'Església Apostòlica Armènia celebra també el Baptisme de Crist i Nadal. Es felicita amb un «Շնորհավոր Սուրբ Ծնունդ» (Šnorhavor Surb Cnund) ’Feliç Sant Naixement’.

Els Reis d'Orient són una tradició eminentment cristiana que se celebra (en llocs amb el calendari catòlic) avui 6 de gener, Epifania del Senyor.

«Epifania» és un heŀlenisme, del grec clàssic «ἐπιφάνεια» ’manifestació, aparició’ (del verb «ἐπιφαίνω» ’mostrar, aparèixer’).

La dada inútil i reial del dia. ✌🏻👑

Recuperem un enfilall (ben esfilagarsat) en què parlarem dels Reis d'Orient, amb dades filològiques (i una mica faŀlològiques), potser interessants.

Acompanyeu-me en aquest petit gran viatge pel món dels mots.

En sumeri, de la canya en deien «𒄀𒈾/gi.na», mot que prenen l'accadi («𒄀/qanū»), també l'hebreu («qānɛh») o l'arameu («qanyā»), i, més tard, el grec («κάννα») i el llatí («canna»).

A l'esquerra, de l'italià «cannellone», un caneló.
A la dreta, derivat de «canal», un canaló.

💫✨ Bon Sant Esteve! ✨💫

Bones Festes us desitgen els Transformers des de la base lunar d'Iacon a Cybertron. Allà en diuen ’Dia de Totes les Guspires’ i també celebren el naixement de la vida mecànica.

Bon Nadal Friqui!

Tingueu salut, canalla. Sobretot.

[Sí, he reciclat la postal de l'any passat.]

Igualment! D'anys, en farà 15 si no m'equivoco, que no són pocs! 🤗

Disculpeu-me, com sempre, possibles errades i omissions, a banda de la pallissa.

I res, bones Festes, si en celebreu cap (que som lliures de fer-ho o no), i en tot cas salut a tothom.

[Ah, i com passa sovint, és un enfilall de quan feia servir el Twitter, ara X. Aquí es recicla.]

M'és igual si la tradició és antiga, si s'ha reinterpretat o recuperat, si és un pretext consumista o si té deu dies. L'important és que cadascú en faci l'ús que cregui convenient (a mi m'ha servit com a excusa per a cercar fotos boniques).

Per a la variant «tiroll» no en trobo referències fora de les del nord. La -r- pot venir del rotacisme de la -s- [z] antiga («tisó» és habitual encara en parlars septentrionals), sumada a un canvi de sufix («-ó[n]» per «-oll»). És la sola hipòtesi que se m'acut si és que són parents.

Ah, sí, i el tió.

Ve de TĪTIŌNE(M) i és un mot panromànic (tição, tizón, tison, tizzone, tizun, tăciune). S'ha postulat l'arrel *tit- ’cremar’ (sembla reduplicació expressiva i almenys en romanès la i és breu).

Alguns la relacionen amb la de TÆDA(M) (> teia, tea, teda, zadă...).

Les formes iberoromàniques «Navidad» o «Navidá» provenen d'un tercer derivat, NĀTĪVITĀTE(M) ’nativitat’.

El romanès «Crăciun» pot ser un préstec eslau (cf. búlgar i macedònic «Крачун» o eslovac «Kračún» ’solstici d'hivern’ o hongarès «karácsony» ’Nadal’) o venir de CREĀTIŌNE(M).

«Nadal» ve de NĀTĀLE(M) ’natal’ i és cognat de «Noël», «Natal(e)» o «Nadâl». Un altre derivat, NĀTĀLICIA, és l'origen de les formes cèltiques: gaŀlès «Nadolig» (> irlandès antic «Notlaic» > irlandès i gaèlic «Nollaig» i manx «Nollick»), bretó «Nedeleg» i còrnic «Nadelek».

«Nicolau» (un hipocorístic del qual, «Claus», és famós gràcies al personatge americà) és un nom grec («Νικόλαος», llatinitzat «Nīcolāus»), de «νίκη» ’victòria’ i «λαός» ’poble’. Les variants abunden arreu: Micolau (avui cognom), Colau, Nicolàs, Nico...

El Pare Nadal i els personatges anàlegs tenen noms molt transparents: ’home de Nadal’, ’gnom de Nadal’, ’pare Nadal’, ’vell (de) Nadal’, ’sant Nicolau’, ’sant Basili’, etc.

Estèticament, la majoria s'ha assimilat a la imatge del vellet panxut i barbut vestit de vermell i blanc.

L'Avi Gebre rep aquest nom en totes les llengües eslaves que tenen aquesta tradició. El terme de parentiu prové del protoeslau *dědъ, una reduplicació expressiva que es troba en altres llengües indoeuropees. El segon mot ve de *morzъ (emparentat amb el «mardhë» ’gebre’ albanès).